MIRANT A ELLA

Ets la rosa, somrient a la mítica primavera, asseguda a la llar,
De les praderes verdes, allà hem vaig callar,
En el profund oceà , hem vares trobar,
A l’hiverna dessolat, hem vares salvar,

Les terres llunyanes que estàvem a la Soledad,
En una ciutat perduda, enfora érem,
D’una perdició que mai evitarem,
Que ens declarem la nostra amistat,

Ets el meu sol que m’has enlluernat,
Del darrer raig càlid que en vares transmetre,
D’una generació fins ara, mai he de entendre,
D’un final que varem tenir fa bastant,

I. Morey